Textes sobre l'obra

TEXT: CRISTINA MASANÉS CASAPONSA

Article publicat a la ‘Revista de Girona’ núm. 327 de juliol-agost de 2021 de la Diputació de Girona

Dues exposicions de Mònica Campdepadrós s’encavalquen aquesta tardor a Girona i a Salt. Aquesta artista nascuda a Barcelona i que viu de fa anys a l’Alt Empordà exposa doblement. A La Mercè hi mostra el treball ceràmic realitzat durant la beca residència del Bòlit Centre d’Art Contemporani que va guanyar al 2020. I a Les Bernardes, en el context del cicle anual que aquest centre d’art contemporani dedica a la idea del viatge com a descobriment, hi presenta el resultat del diàleg diari que manté amb l’entorn, privilegiat, on viu.

A Mònica Campdepadrós li agrada treballar amb matèria. Fa tres anys, va presentar al Museu de l’Empordà de Figueres una exposició resultat d’una recerca basada en les cadires que durant anys han poblat passejos i rambles dels nostres pobles i ciutats. Si bé a nivell documental, es va centrar en la Rambla de Figueres, a nivell plàstic es va convertir en un estudi sobre l’objecte cadira. La Mònica va construir unes peces extraordinàries que interrogaven les formes, la semàntica i les polivalències d’aquest objecte universal i bàsic que ens connecta amb habitants de temps molt antics. Sota el nom de Cadiretes, hi vàrem veure cadires desdoblades, desplaçades, esmicolades, capgirades, convertides en un duet o en un tercet, facilitadores de diàleg… en una impecable exploració formal que anava de la mà d’una recerca conceptual. Fetes amb fusta de pollancre i de mida humana, una de les seves cadires va ser seleccionada als Premis ArtsFAD al 2019.

Un any abans, al 2017, havia presentat una exposició a la Galeria Lola Ventós de Figueres que partia de materials recuperats de la natura que Campdepadrós tornava a la vida. Amb el títol de Re/animar, recuperava boles de posidònia trobades vora mar, filferros desestimats en camps i marges altempordanesos, cèrcols de semals de vi rovellats pel temps, escorces d’eucaliptus, trencats ceràmics i fragments de vidres que, en el darrer gran incendi que va cremar l’Albera, havien resistit al foc replegant-se en noves formes orgàniques. Comentant l’exposició, Eudald Camps citava molt pertinentment a Emily Dickinson, quan aquesta poetessa americana deia “el més efímer dels moments posseeix un passat il·lustre”. Un a un, aquests materials efímers i desestimats per la història, havien recuperat una nova ànima. Així com el treball amb l’objecte cadira s’havia centrat en una exploració de la forma, aquesta vegada la Mònica havia respectat la realitat de les formes aplicant-hi un cromatisme tan potent com exquisit. En aquest cas, la nova vida la donava el color.

Recupero aquests dos projectes perquè crec que expliquen bé algunes coordenades on es mou el treball artístic de la Mònica Campdepadrós: la recerca formal, el cromatisme i el diàleg amb la natura. Unes constants que es van poder veure el passat mes de maig a la Llibreria 22 de Girona, on Campdepadròs va mostrar una sèrie d’obres fetes amb fusta de pollancre a l’entorn de la idea d’òrbita. D’un cromatisme intens i realitzades amb una pulcritud extrema, anells i cercles, forats i batecs evocaven formes planetàries i orgàniques, les mateixes que el proper setembre podrem veure a la Mercè i a Les Bernardes.

Element terra

De la terra a la terra? (Humanitat en transició) és el títol de l’exposició que el proper mes de setembre es podrà veure a La Mercè de Girona. Com explica la Mònica, volia parlar de la “humanitat virtual i hiperconnectada amb una tècnica manual i ancestral com és la ceràmica.” La beca de creació convocada pel Bòlit la va portar a fer una estada al taller de ceràmica de l’Escola Municipal d’Art de La Mercè, on es va tancar durant dies. I és que a la Mònica, l’element terra la connecta amb processos naturals i primaris, una realitat que mai perd de vista. Si bé havia fet alguna incursió, fa uns anys, en l’ús d’aquest material i li havia agradat, aquesta vegada s’hi va posar de veritat. Mesurant volums i buidatges possibles, provant argiles i assecatges, experimentant acabats i portant la matèria fins allà on es aquesta llinda amb el buit, va produir unes grans peces terràqüies damunt les quals va projectar-hi algunes paraules que parlen de la dissort del món d’avui. Són boles del món aixafades, “portades al límit”, explica la Mònica. Al límit de la seva capacitat matèrica però també còsmica i vital. Una peça denúncia interpel·lada per unes figures humanes que fiten la terra des de la seva soledat ciberconnectada. Com diu el títol, connecta l’element terra en el sentit més físic amb la idea de terra com a globalitat i com a repte conjunt. Són aquestes les obres resultants de la seva estada al taller ceràmic i que també tenen molt a veure amb la seva exposició a Salt.

Per una estètica ecològica de la natura

Quan el Centre Cultural Les Bernardes va convidar la Mònica Campdepadrós, va fer-ho en el seu marc expositiu anual per aquest 2021. I és que aquest centre que a dia d’avui concentra una part destacada de la programació cultural de Girona, adopta un concepte a l’entorn del qual aplega tota la activitat anual. El d’aquest any ha estat la idea del viatge en un sentit molt ampli: com a viatge cultural, com a Grand Tour i com a territori de descobriment interior. És en aquest context on Campdepadrós presentarà, el proper setembre, Trobar-se [In natura].

Partint de materials desestimats i trobats a l’entorn natural, aconsegueix, amb gest precís, insuflar-los nova vida. Destaca l’acusat sentit circular d’algunes intervencions, una línia que aquesta artista explora detingudament, la de l’òrbita i el cercle, potser perquè té en ment el model orgànic de tot allò que és viu, un model de lògica cíclica i no lineal, un etern retornar que pauta bona part dels seus treballs. Els nius i cèrcols, les rotllanes i les constel·lacions, ens aboquen a un moment meditatiu.

Tant en una mostra com en l’altra, hi trobareu un món amenaçat i en una situació de gran fragilitat. És la denúncia d’un present ecològicament malalt, amb nuls drets laborals i d’un context social extremament vigilat. En el text de Les Bernardes, la Mònica us explicarà que la seva relació amb la natura aboca a la recerca interior i a la trobada amb un mateix. Però (i si em permet) més que a l’encontre amb un mateix, la relació vinculant que la seva obra estableix amb l’entorn còsmic a mi em porta cap a la trobada amb una realitat que no és la pròpia i que es diu natura, aquest estat de la vida que ens recorda que no estem sols. Gernot Böhme, filòsof i teòric alemany a qui caldria traduir més, ho explica molt bé quan parla d’una “estètica ecològica de la natura”. Böhme ens recorda que, entre les necessitats humanes més bàsiques, no només hi ha la bellesa, sinó també la natura entesa com aquesta altra realitat que existeix per si mateixa i que amb la seva vida autònoma, ens commou. “No vol viure en un món en què només es trobi a ell mateix”, diu Böhme de l’ésser humà. Sigui com a recerca interior, sigui com a diàleg amb una realitat que ens recorda que no estem sols, no deixeu d’anar a visitar aquesta natura convocada a les Bernardes. És l’estètica ecològica de la natura o la natura reanimada de Mònica Campdepadrós.

FINIS TERRAE

TEXT: CRISTINA MASANÉS CASAPONSA

Text del catàleg imprès per La Mercè de Girona – Ajuntament de Girona el 2021

En la ment antiga, finis terrae era molt més que un concepte geogràfic. Si bé indicava una zona física: el límit occidental d’Europa, situat a les costes atlàntiques, tant les franceses com les peninsulars; en l’imaginari de navegants i comerciants, marcava la fi del món conegut tot indicant un punt de no retorn. Qui el creuava, queia en el buit.

Fang. El fang és terra, un dels elements primordials del cosmos. Tàctil i contràctil, ara humit per la pluja de tardor, ara ressec pels efectes de l’estiuada, esquarterat o modelable, sòlid o argilós, orgànic i mutant però sempre dens, matèric. Sempre terra.

Terra és també la intenció que anima aquest projecte, que li dona vida. És l’element amb què es va confrontar Mònica Campdepadrós en la seva estada al taller de ceràmica de l’Escola Municipal d’Art de Girona, a La Mercè. Hi va treballar intensament durant un mes, al setembre de 2020, com a guanyadora de la Beca Bòlit Residència Creativa en l’edició del mateix any. Terra va ser, durant dies de llargues hores, un cos físic per manipular i una superfície tàctil de possibilitats, però també de dificultats i resistències. El primer que li va caldre va ser entendre que el fang té el seu propi codi de vida i que part de l’habilitat de qui el manipula consisteix a saber què et permet i què no. Fins on segueix sent fang i en quin punt deixa de ser-ho. Com la terra, cal entendre bé fins on podem seguir parlant de terra i en quin moment cal incorporar paraules noves per designar-la perquè ja no respon a allò que era. Va ser així com d’una realitat tàctil i concreta, humida i tova, que manipulava, va anar passant a la idea de conjunt. De l’argila al cosmos, d’una part al tot, del micro al macro, de la matèria a la idea. Va ser així com l’element fang es va anar convertint en la idea de Terra. El projecte s’anava configurant.

Procés. Hi ha unes fotografies precioses i molt significatives del procés amb el fang realitzat per la Mònica al taller de La Mercè. Hi ha també fragments d’un diari de treball que constaten el mètode de la provatura i de l’assaig i l’error, d’aquest aprenentatge que suposa la negociació física amb l’element terra. S’hi parla de construcció i deformació, de dificultat i d’assajos múltiples. Hi destaca la idea de prova i d’experimentació, una manera de procedir que a la Mònica no li és estranya. Totes les peces que aquí es presenten són resultat del mètode d’assaig i error.

Obres amb caps. Sense identitat, sense cap adscripció d’etnicitat o de gènere, ni tampoc cap indicador emocional. Els habitants d’aquesta terra que invoca la Mònica Campdepadrós es mostren com a pura estructura, com a rostres de trànsit entre la humanitat i la màquina. Identitats distòpiques? Humans que han creuat un punt de no retorn? Si anem al diari de treball, hi llegim: “Modelatge de la figura, motlles d’escaiola, assajos per desemmotllar i assemblatge dels caps, cosits, polits, retocs, texturats, perforats… Proves d’aixafament del cap inferior, muntatge de l’obra de dos caps units… No satisfacció del resultat, segona aplicació d’òxid de ferro i segona cuita.”

Androides d’argila cuita desgranen semiòtiques sobre la vida. Dos éssers units per una esfera petita de gres blanc i engalbada amb blanc d’Espanya. Una segona figura, solitària, és coronada per una altra esfera blanca. A què remet el blanc? És el color de la llum? Caps que es fusionen i en la fusió perden la identitat: s’aixafen. Què ens diuen les figures humanes que han sortit de la ment de l’artista? A quina humanitat ens enfronten?

Esferes i mapes. Però els humans convocats per Mònica Campdepadrós habiten en un globus terraqüi, un globus aixafat per les seves pròpies contradiccions. Aquí la terra es fa macro, es torna conjunt i concepte. I aquí la dificultat tècnica també creix, com el diari constata. “Primer les planxes, aprendre a fer esferes amb fang, múltiples assajos de formes trencades o esbotzades, fallida per la seva mida i forma en la cuita. Investigacions i càlculs fins a trobar el dibuix del relleu de les esferes. Construcció de plantilles en paper del relleu tipus esferes geodèsiques i traspàs del dibuix a l’esfera de fang blanc. Experimentació de construcció d’esferes mitjanes amb fang refractari, construcció d’un motlle de mitja esfera de grans dimensions, construcció d’esferes grans i deformació.”

La Mònica us podria explicar que, en les seves provatures, hi havia un moment en què la gran bola de fang, l’esfera terràqüia s’ensorrava i perdia la forma, deixava de ser esfera. El repte del volum i el desinflar va acompanyar tot el trajecte amb les esferes, que s’aixafaven però encara eren globus… encara no havien perdut la forma que les definia, el seu estat natural. Fins quan? On era el seu punt de no retorn?

Quan va tenir la forma definida, van venir els mapes, també de fang i sobreposats, enganxats, com qui diu, sumant política a la geografia. Novament llegim: “Recerca extensa amb molts assajos fins a trobar un mapamundi que s’adaptés a les mesures requerides. Construcció sense motlle, de gran dificultat, amb diverses peces cosides.”

Lletres. Les realitats terràqüies de la Mònica, a més de mapes, incorporen paraules vermelles. Tot i que de tota la seva producció plàstica, aquest és un dels seus projectes menys cromàtics, les lletres terràqüies són intencionadament vermelles. I les paraules parlen de l’estat del món en aquest avís de perill que constata la Mònica. Són conceptes que provenen de l’ètica, la psicologia, de la teoria de sistemes i també de l’economia. Un diagnòstic i un estat del món que cal llegir detingudament.

I final. El resultat d’aquest procés el teniu a la vista. Més escultòric que ceràmic, volgudament comunicatiu, enormement plàstic, acuradament executat, obertament reflexiu i en línia amb altres projectes de la Mònica que activen la reflexió a l’entorn del cosmos i la necessitat, urgent, de resignificar la relació dels humans amb la natura. Una relació extractiva que la industrialització posada en marxa des del segle xviii ha portat a límits alarmants. Mirat a distància, l’experimentació al taller que ha dut a terme la Mònica és una metonímia d’aquest finis terrae que enuncia. Un finis terrae que trobem en altres obres seves (és un dels seus temes de treball, segurament perquè és també un dels seus temes de vida), ja siguin escultòriques, objectuals o pictòriques. Un finis terrae que té a veure amb una crisi sistèmica, una gran fissura planetària com a efecte d’una forma de vida abusiva, instrumental i extractiva. Com diu el projecte: De la terra a la terra? [Humanitat en transició]. Som ja a les costes atlàntiques a punt de precipitar-nos en el buit? És aquest el missatge plàstic que els globus terraqüis de la Mònica Campdepadrós venen a denunciar.

ÒRBITES

TEXT: ENRIC TUBERT CANADA, HISTORIADOR DE L’ART

Text per a l’Exposició ‘ÒRBITES’ 2020-21. Albanyà i Amics del Museu d’Art de Girona

Entendre una mica millor el món, aprofundir en l’autoconeixement, explorar les possibilitats expressives de cada material utilitzat. Aquests són, sens cap mena de dubte, tres dels principals objectius que persegueix l’obra de Mònica Campdepadrós. 

Inquieta, extremadament perfeccionista, aquesta artista tendeix a sorprendre’ns en cada una de les seves propostes amb unes obres en les quals es fa difícil posar etiquetes que especifiquin a quin dels gèneres artístics tradicionals corresponen.

Amiga de treballar per projectes, Campdepadrós entén la creació com recerca i li agrada dur al límit l’expressivitat dels diversos materials i objectes amb els quals treballa. Materials i objectes que, sovint provenen del reciclatge i que ella sotmet a una reinterpretació formal i funcional absolutament heterodoxa.

Moguda per aquesta devoció per reinventar el valor funcional originari de materials i elements reciclats, Campdepadrós traspua una necessitat ineludible de conceptualitzar l’objectiu perseguit en cada cas i aquest fet provoca que moltes de les seves propostes cristal·litzin en forma d’accions artístiques amb una alta càrrega escènica o en autèntiques instal·lacions.

“Òrbites” és el seu darrer treball, un conjunt de peces tridimensionals presentades verticalment sobre el mur i que tenen en la geometria el motor de tota la sèrie. Geometria centrada en aquesta ocasió en les formes circulars, en les composicions concèntriques i radials.

Servint-se de la fusta de pollancre subtilment tenyida, aplicant principis geomètrics altament expressius i deixant-se guiar per una gran coherència conceptual, els seus “cercles”, les seves “òrbites”, els seus “paisatges poètics” esdevenen un exemple difícilment superable de subtilesa i pulcritud, un joc paradoxal de quietud i dinamisme, un conjunt d’obres que com diu la mateixa artista “van omplint el món i ocupant espais on són visibles i útils, com incerts espais d’acumulació i espera”.

Una proposta que si bé parteix del concepte d’òrbita (una línia més o menys circular que delimita un espai concret, al voltant d’un ens gravitacional, on passen coses i es creen mons) no es resigna a explorar els límits conceptuals estrictament geomètrics d’aquest concepte sinó que assumeix tot el valor polisèmic que arrossega i ens acaba oferint un conjunt d’obres carregades de lirisme i de ironia, que ens emocionen i ens interroguen a parts iguals .

EL MIRALL DE L’ÀNIMA NO ÉS EL ROSTRE

TEXT: ALEXANDRE ROA CASELLAS

Crítica publicada al Diari de Girona en motiu de l’Exposició ‘A LA RECERCA DEL TOT’ a Ca l’Anita de Roses el 08-06-2018

A la recerca del tot pot semblar un títol ambiciós, que intenta abraçar moltes coses en un mateix projecte. De totes maneres, apropar-s’hi amb aquest prejudici no és cap perill, doncs ja s’encarrega la pròpia contemplació de desmentir-lo. El tot és, en aquest singular treball de l’artista Mònica Campdepadrós, un concepte metafísic que busca expressar els contrastos i les conjuncions, posar de manifest les dualitats i les complicitats entre diversos elements que formen part de la vida.

Com si es tractés d’un laboratori, l’exposició presenta una aparent dispersió d’objectes que s’hauran d’analitzar un per un, però que teixeixen una unitat visual. L’abstracció i el colorisme tenen un efecte atraient i enigmàtic, fins i tot lúdic, i la senzillesa formal conviu amb la profunditat. Però aquest projecte és, davant de tot, relacional; la major part de les obres dialoguen directament amb l’observador, algunes físicament busquen la inclusió de la seva mirada per completar-se. I és que el tot, això que cerca l’artista, és el nexe entre les diverses parts o fragments, els vèrtexs que fan possible la interacció entre aquests. És per això que, en cada sèrie o en cada peça, Campdepadrós insisteix en les interseccions, els talls, els punts d’unió, les superfícies reflectants, la repetició d’un objecte amb variacions o la irrupció d’un element que en transforma d’altres. El seu és un treball de codificació de la relació subjectiva del que coneixem sobre què o qui som com a individus i com a societat. Per això és tan adequada la seva imbricació de processos intimistes i introspectius amb conceptualitzacions més generals, que condensen intuïcions al voltant del coneixement científic i els seu vincle amb l’espiritual. No pot deixar, per tant, d’irrompre allò polític, col·lectiu i íntim a la vegada.

L’exposició explora els vincles profunds que relliguen tot el que percibim com a àrees compartimentades de les nostres vides, de la mateixa manera que compartimentem les àrees de coneixement.